18 novembre, 19 h.
Oxigen
Cia Piccola Valentina
Una comèdia de mares i pares
Dramatúrgia i direcció: Mar Monegal
Repartiment: Helena Bagué, Francesc Ferrer,
Miki Esparbé i Betsy Túrnez
Espai escènic i vestuari: Mar Monegal
Amb la col.laboració d'EÒLIA i PROJECTE NINAM
DURADA: 1h 20
Oxigen és una tragicomèdia que parla de com es
modifica una relació de parella amb l’arribada d’una criatura.
Oxigen
és una història d’amor.
Una
història de parelles.
Una
història que comença on s’acaba.
Un embaràs
inesperat i un embaràs buscat desesperadament.
Els
veïns de l’àtic i els del sobreàtic.
Un gat
que es passeja per les terrasses.
La
passió pel mar i els dofins.
Un
pèndol que es mou fent cercles.
Una
caixa de pintures per estrenar.
L’Ona i
el Roger. L’Àlex i la Marta.
Dues
històries d’amor diferents plenes de passió i desesperació.
Respira,
agafa aire i respira. Així molt bé, respira...
Què passa quan la teva parella no és el tipus de pare que t’havies imaginat?
Què passa quan el centre d’atenció passa a ser la criatura?
Com repercuteix això en la parella?
Un fill uneix una parella o la separa?
Què passa quan la família d’ell o d’ella s’hi fiquen massa?
Aguantaràs haver d’aixecar-te cinc vegades durant la nit?
Sabràs no perdre la calma en els moments crítics?
Abans de contestar respira... Agafa aire i respira
Vídeo-reportatge de Teatral.net
(Feu click en el logo de Youtube per veure més gran)
REPORTATGES I ENTREVISTES
AUDIOVISUAL
· TV3 (TELENOTÍCIES) i 3/24. A partir del minut 52’
· 8TV (8 al dia. Josep Cuní). A partir del minut 21’
· Reportatge Teatral.net
· El Matins de TV3 (A partir del minut 12:48’)
· OXIGEN (Promoció carnet jove).
PREMSA
· Entrevista a Mar Monegal (La Finestra Digital)
· Teatralnet (Teresa Bruna)
· Batec cultura
· La Vanguardia
· El Punt Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/500746-crisi-de-pares-primerencs.html
RADIO
· RAC 1 (Via lliure) 5-02-2012 a les 11h (A partir del minut 41’)
· COM ràdio. Extrarradi.
· COM ràdio. Maneres de viure. Teatre-Fòrum.
CRÍTIQUES I OPINIÓ
CRÍTICA. CLIP DE TEATRE (Andreu Sotorra)
“Coincidint amb les dates d'estrena d'aquesta comèdia o tragicomèdia —segons com es miri—de Mar Monegal, dirigida per ella mateixa, una notícia arribada de Melbourne (Austràlia) fa saber que Caroline Lovell, una fotògrafa de 36 anys i una apassionada defensora del part a casa, enfrontada al govern australià perquè concedís ajudes a les mares que desitgessin aquesta opció, va morir d'un atac de cor precisament mentre ella paria, ajudada d'una comadrona —una altra de les obsessions de Caroline Lovell perquè aquestes professionals rebessin més formació i finançament—, el seu segon fill, Zahra, una nena que es va poder salvar, malgrat que el part no anés bé.
El part a casa, que malgrat la seva proliferació no gaudeix a tot arreu del suport governamental, és una pràctica que ha quallat entre les mares i pares de tot el món en els últims anys, com si les joves generacions immerses en el desconcert del segle XXI tinguessin la necessitat de tornar als orígens, prescindint dels presumptes avantatges que el progrés ha aportat. El part a casa és una de les qüestions que, de passada i molt subtilment, es toquen en el reguitzell d'escenes que conformen l'obra 'Oxigen'. I potser no ha d'estranyar que el muntatge tracti el tema de la maternitat si tenim en compte que la seva autora i directora, Mar Monegal, va estudiar i exercir d'infermera a l'Hospital del Mar de Barcelona i, a més, ha viscut també
l'experiència de ser mare. Però, per acabar d'arrodonir el coneixement de causa, he sentit a dir que l'ajudant de direcció del muntatge, Ester Villamor, és també professional de la medicina. Que no es confonguin, però, els futurs espectadors perquè l'obra no és un tractat mèdic. En tot cas, és un tractat d'humor que fa que es qualifiqui de comèdia, però que amaga un rerefons de tragicomèdia, que per respecte a l'enjòlit, no desvelaré pas, i també amaga una estructura que reserva una eficaç sorpresa final per als espectadors.
Hi ha molt poques ocasions, a aquestes altures del teatre, que una obra aconsegueixi, encara, sorprendre de debò. I 'Oxigen' ho fa perquè una primera escena, que en principi, no s'acaba d'encasellar en el conjunt del que vindrà després, es retroba al final amb un encert dramatúrgic de primer ordre que, i no és agosarat dir-ho, conté també unes enormes possibilitats en el guió per convertir-se en material cinematogràfic o, com a mínim, televisiu.
Mar Monegal ha despullat les interioritats de dues parelles joves, a la ratlla biològica de tenir fills, per desenvolupar com pot canviar la vida d'una parella amb l'arribada a la llar d'una criatura. Com el lector haurà endevinat de seguida, el tema té una connexió garantida amb tota mena d'espectadors: els que han estat pares en altres temps, els que en són de fa poc, el que potser ho seran aviat o els que s'estan pensant si no seria ja hora de ser-ne.
I si aquesta mirada, tan sarcàstica com irònica, es fa amb una posada en escena que se serveix de la funcionalitat estil Ikea, però també en un escenari que és una mena de cambra de les joguines, que es canvia de posició durant una hora i vint minuts per representar els espais de les dues llars en qüestió, la lectura que se'n desprèn és la d'un conte urbà, quotidià, actual, fins i tot minimalista, però també amb ingredients poètics i simbòlics si no perdem de vista que un dels dos pares és un biòleg que investiga les profunditats marines i que ressegueix els dofins com si fossin criatures seves.
¿No diuen els científics que va ser dins de l'aigua on va créixer el primer brot de vida, convertida després en cos d'amfibi, per passar a rèptil i posteriorment a mamífer i, finalment, en humà, i que per això, la veu popular té molt clar que l'home —i la dona, esclar— vénen del peix? Però no ens quedem en la simbologia i tornem a tocar de peus a terra, o a l'escenari, on la parella Ona i Roger, una pintora i l'esmentat biòleg; i Àlex i Marta, ell advocat posat en plets de parella i ella, inspectora de sanitat, es coneixen, s'uneixen i comparteixen il·lusions i inquietuds, i també obsessions i conflictes.
Quatre personatges amb quatre oficis diferents —que en principi no pateixen cap ERO— que també s'infiltren en la trama de l'obra i que, afegits al puzzle del temps de més o menys un any, fan que les dues mares respirin i respirin per agafar oxigen, però que els espectados també respirin ben tranquils perquè l''Oxigen', de Mar Monegal, no els decebrà pas. I un en surt amb la sospita que hi ha part escènic per temps.”
EL PUNT AVUI. (J.Bordes)
Sana Respiració
Riure, com respirar, és sa. S'omplen els pulmons d'Oxigen i es desperta la ment. Sovint, el gag es converteix en un mirall inconfessable que, a més, resulta ser terapèutic. Aquests són els recomanables efectes secundaris de la primera peça portada a escena de Mar Monegal. Parla de com dues parelles es queden embarassades i superen (o no) les primeres nits d'insomni, bolquers, Apiretal i mala consciència pel dubte de no saber si seran bons pares. La direcció de Monegal és amable. Els apunts de tragèdia aporten una emotivitat tendra, que no arriba a ser dolorosa. Un treball per al gran públic que, probablement, caldria que hi anés en parella s'hagi tingut descendència o no. Tot i el perillós aire doctrinari (quina parella supera la crisi, quina sucumbeix) hi ha final feliç i una intel·ligent trama en clau de bucle.
CRÍTICA. La finestra digital (Neus Vallara)
“Què passa quan en una relació de parella arriba l’esperada criatura? Què passa durant l’embaràs? Com s’implica cada membre de la parella? Mar Monegal ens ho explica a través de dues parelles. Per una banda, l’Àlex i la Marta, una parella de tradicions més clàssiques, i per l’altra, l’Ona i el Roger, de costums podríem dir més “hippies”. Ambdós però, amb un fet en comú: que el fet ser pares afectarà la seva vida. El text de Mar Monegal proposa una anàlisi d’aquest fet tan vital i transcendent però des d’un punt de vista còmic, tot i que de vegades també tràgic.
“Oxigen” és una d’aquestes obres que ens demostren que l’extraradi teatral també existeix. Dies enrere vaig tenir oportunitat –seria agosarat dir desgràcia- d’assistir a una estrena d’aquestes de renom més institucional, de mitjans desmesurats, d’actors de solvència contrastada i directora de prestigi incondicional. Tot plegat una decepció, un avorriment –disculpeu la meva ignorància vers els clàssics-, però va ser l’emoció que vaig mantenir durant tota la representació. I és que fa temps que ja no m’interessa seguir aplaudint a aquells que tan han contribuït en fer del teatre català un grupuscle absolutament tancat i inaccessible. Com a rebel·lió sorgeixen –per sort!- altres espais, altres directors, altres dramaturgs i altres actors que han anat conquerint la part que els pertoca del (petit) pastisset del teatre català. Mar Monegal és una d’aquestes rebels. I a més també la perfecte intrusa! ¿Com gosa una infermera de l’Hospital del Mar convertir-se en dramaturga i a més a més en directora teatral? I encara més agosarat és el fet que la seva ajudant de direcció –Ester Villamor- sigui una metge de professió que ha deixat la bata blanca pels escenaris… Sens dubte són dues perfectes intruses que conviden a entrar al teatre amb un recel elevat a l’enèsima potència. Doncs sorpresa que la infermera en sap d’escriure teatre… I no només en sap, sinó que sap fer una bona posada en escena del text que ha escrit, per no dir que també controla això de dirigir els actors. “Oxígen” és un text molt viu, ocorrent, amb uns girs còmics i unes situacions que fan passar una bona estona a l’espectador. Els actors estan a l’alçada de les circumstàncies, a destacar sobretot els televisius Francesc Ferrer i Betsy Túrnez,
que protagonitzen algunes de les escenes més divertides de l’espectacle interpretant a la parella formada per Àlex i Marta.
No és un text senzill perquè tot succeeix de manera entrecreuada. I si a aquest fet hi afegim que l’escenari del Teatre Gaudí és com una mena de ring escènic, on el públic embolcalla tot l’espai, la dificultat encara és més gran. Però Mar Monegal se’n surt, dona importància per damunt de tot a la situació i al personatge, fent que l’escenografia esdevingui més simbòlica –d’aquí la seva estudiada senzillesa- que no pas funcional. Tots els racons s’aprofiten de forma original, i tots els canvis en el mobiliari marquen l’evolució dels personatges.
“Oxigen” és una proposta que sens dubte fa respirar a l’escena catalana, fet amb pocs mitjans però de resultats gratificants. No us la podeu perdre!”
CRÍTICA. Off Barcelona (Lluís Grifé)
www.offbarcelona.com
Ahir (per fi) vaig anar a veure "Oxigen", de Mar Monegal. Des del moment de veure el passi de premsa, em vaig quedar corprès de les imatges que se'm proposaven i també de la directora i escriptora Mar Monegal. Una personalitat "huracanada" que ja em prometia molt del que podia ser la seva obra.
I no em va decebre gens ni mica. És una peça franca, directa, i sense cap mena d'artifici. Molt recomanable per a les parelles que heu tingut fills (i els que no), us veureu reflectits en moltes de les situacions: les hormones disparades, el no dormir a les nits, el canvi que origina a la parella l'aparició d'una tercera "personeta" a nivell de relacions de parella...tal com diu la Mar, res no tornarà a ser el mateix.
Sobre l'autora, poca cosa a dir però molt intensa. Fins fa poc es dedicava a la infermeria, combinat amb cursos d'interpretació i dramatúrgia. Però va ser el fet de tenir un fill el que la va cridar a escriure sobre el fet de ser mare, ja que es va adonar que moltes de les coses amb que es va trobar no hi era al "manual dels pares". Va ser això el que la va decidir a dedicar-se finalment a l'escriptura teatral. En aquest cas la maternitat l'ha portat a arriscar-se en aquest camp. No ha hagut de renunciar a la seva creativitat, com hagués estat el cas de qualsevol persona amb "dos dits de front". La seva professió està esdevenint un acte d'amor cap a la seva filla. I crec que va molt bé. Amb poc més de dues obres, "Sushi" (Premi Ramon Vinyes 2008 i Accèssit del premi Romea 2008) i "Oxigen", es mostra com una dramaturga àgil i efectiva.
La història es vertebra a partir de dues parelles, l'Àlex i la Marta per una banda, i l'Ona i el Roger per l'altra. Dos tipus de relació de parella que s'enfrontaran de manera diferent davant el fet de l'embaràs i el naixement del fill. Podríem dir que la parella de l'Àlex i la Marta, interpretats magistralment per Francesc Ferrer i Betsy Túrnez, són la part més còmica; mentre que la formada per l'Ona i el Roger (Helena Bagué i Albert Mèlich) ens donen una visió més seriosa. És ben clar que ho defensen molt i molt bé, però en aquest cas el text i el contrapunt són a favor de l'altra parella
A destacar la idea de mostrar com en el món de la parella, de del moment de néixer un fill, es torna més i més petit. Cada cop es va concentrant tot al centre de l'escenari, a on els personatges pateixen l'haver d'adaptar-se a noves situacions. Aquí hi ha hagut una fantàstica feina d’il·luminació de Dani Gener, com sempre efectiva i elegant, i d'adaptar l'obra a la Sala Gaudí, amb el seu característic escenari quadrat, de manera que el públic situat al voltant pot gaudir-lo des de tots els angles.
En definitiva, una obra feta amb molt d'amor i gens d'artifici. Les obres poden ser tècnicament molt perfectes, però si no s'acompanyen de passió no transmeten res. "Oxigen" és tot el contrari, però és que a més està molt ben construïda. Les metàfores funcionen, l’oxigen mena tota la història, des del respirador per l'asma de l'Àlex, passant pel respirador de l'oceanògraf Roger i els seus dofins i les respiracions que fan les dues protagonistes quan són a punt de parir...No us la perdeu, de veritat. Dins un món teatral amb tant d'artifici, aquí teniu una lliçó de teatre. I a més, us ho passareu bé. Què més voleu?”
CRÍTICA D’OXIGEN (Jorge Pisa)
Oxigen, la obra escrita y dirigida por Mar Monegal e interpretada por Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich y Betsy Túrnez analiza, en tono de tragi-comedia, las consecuencias que tiene para dos parejas jóvenes la búsqueda y la llegada de la descendencia. Un escenario y una trama cercanos a la mayoría de nosotros y que se puede convertir en un momento crítico en la existencia de cualquier pareja.
Y esta es la cuestión que trata la obra de Monegal. La directora utiliza un caso doble (y diverso) para acercarse al mundo de las relaciones, del amor y de la reproducción. Dos parejas en muchos aspectos opuestas y en muchos otros muy parecidas. Una de ellas, la formada por Marta (Betsy Túrnez) y Alex (Francesc Ferrer), es más convencional, más hecha a la antigua y mantienen una relación de amor/desamor, aunque, en realidad, se necesitan y se quieren demasiado el uno al otro. La otra, la formada por Ona (Helena Bagué) y Roger (Albert Mèlich), es una pareja más moderna, más actual, “algo más alternativa” que vive su vida al momento.
Todo esto cambiará, se transformará cuando ambas parejas, por motivos diferentes, se dispongan a tener un hijo. Esta “dramática” decisión, que transforma muchas veces a una pareja en una familia, tendrá amplias consecuencias en la vida de los cuatro protagonistas, pondrá en tensión a las dos relaciones y mostrará el “modo de ser” real de cada uno de ellos. Los preparativos de los padres; la adaptación del espacio familiar para recibir al nuevo miembro; la fecundación a veces más complicada de lo que debería; las interminables compras; los inevitables antojos; los continuos cambios de humor; las eternas discusiones de como se ha de
hacer esto o como se ha de realizar lo otro; la necesidad de compromiso; las renuncias, las infidelidades, el sexo…
Las vicisitudes de estas dos parejas permiten a Monegal desplegar un muestrario más amplio de las consecuencias y las secuelas de la toma de tan importante decisión. Si en el caso de Marta y Alex asistimos a las respuestas dadas por una pareja más tradicional, en la cual Alex delega gran parte de la actividad familiar y doméstica de forma sumisa en manos de Marta, auténtico motor y director de la relación, en el caso de Ona y Roger parece que dos espíritus gemelos se han encontrado, lo que ha hecho crecer el mundo compartido por ambos. Un verdadero amor que embarga sus personalidades. Aún así, la decisión de tener un hijo afectará a ambas relaciones y las someterá a las tensiones y las presiones más impetuosas a las que se habían enfrentado hasta el momento. Todo un reto!!
Pero no teman. Lo que les explico, y que en algunos casos se puede convertir en una aguda crisis de pareja, se transforma en una tragicomedia que equilibra la interpretación de los dos actores y las dos actrices. Si las situaciones “padecidas” por Marta y Alex provocan un torbellino de hilaridad y de carcajadas, el día a día de Ona y Roger nos mostrará una reflexión más interior y espiritual, en la cual podremos observar como la aportación de cada miembro de una pareja a la relación no es ni mucho menos equitativa. Mientras que Ona se ha retirado a la vida familiar conjunta, Roger no ha abandonado del todo su vida “independiente” anterior, y sus obligaciones como padre desbordarán las más de las veces sus pocas aptitudes naturales.
Oxigen es una obra donde el humor está muy presente, una herramienta ésta que nos permite ver que nada en la vida es totalmente blanco o totalmente negro, ya sea en el día a día de dos parejas o en la existencia de cualquiera de nosotros, en la que, normalmente, predominan los grises de tonos más o menos vivos.
La obra se compone de una actuación coral a ocho manos. Sobre el mismo escenario se crearán desde casi la nada los hogares de las dos parejas, que se irán alternando uno tras otro en base a la necesidades de la representación, y se irán materializando con ayuda de los mismos intérpretes. Veremos pasar las semanas, los meses e incluso los años de la vida de los protagonistas de una forma fugaz pero nítida, lo cual nos revela el dominio de la textura escénica por parte de la directora, de los actores y del equipo artístico. Es una interpretación coral y con cierto grado de feedback entre los actores y el público, lo que nos hará pensar que más que estar en el teatro estamos visitando a unos conocidos. Otro acierto de la producción, el acercamiento entre el público y la representación.
Pero si entre las cuatro interpretaciones tuviera que destacar alguna, me quedaría, sin duda, con los chispazos que generan la pareja de Marta (Betsy Túrnez) y Alex (Francesc Ferrer), auténticos amperios de humor que comunican a sus personajes un altísimo grado de comicidad y “realismo doméstico”. Aún así, y vuelvo a repetirlo, sería injusto valorar una o dos de las actuaciones por encima del resultado global que quiere dar a la obra su directora.
Oxigen, un título que hace referencia a aquello más básico que necesitamos para vivir, es un respiro de aire “teatral”, de aquellos que todos requerimos de tanto en tanto. Una obra que habla de nuestro día a día, de los objetivos que nos marcamos en la vida y de los recursos que invertimos en su consecución. Es un drama, el de la vida, y es comicidad, que emana también de la vida misma, y nos provee de una buena dosis de oxigeno con el que desconectar de nuestros propios problemas y “disfrutar” de los problemas de los otros (que al mismo tiempo son los nuestros). Un soplo de aire fresco que, sabiendo como está la cosa “ahí fuera”, todos deberíamos aprovechar.
BLOG. PONT D’ENSEULA
La vida de les parelles canvia amb l'arribada d'un fill, tant si és desitjat com si arriba sense demanar-lo.
L'autora i directora d'Oxigen, Mar Monegal, és una mare jove i, a més, ha treballat d'infermera a urgències pediàtriques a l'Hospital del Mar, per tant, sap de què parla. En aquesta obra de teatre ha mostrat la mateixa voluntat d'explicar sentiments i emocions com la d'expressar-los literàriament. El públic se sent reflectit en el contrast d'arguments, sobretot els espectadors que ara es troben en l'edat de procrear. Hi reconeixen les angoixes del pares protagonistes, atents obsessius per tot el que fa referència al petit de la casa. Tot i que l'obra és una comèdia, hi ha tons amargament poètics, que posen de manifest la pèrdua de llibertat i les retallades d'intimitat quan arriba un fill i, en especial, mostren la implicació total no sempre compartida per l'altre membre de la parella. Es clou en un joc teatral molt ben aconseguit, quan els fills ja grans expliquen la història d'amor dels pares. I reprenen el cicle.
OPINIÓ. Catacultural (Giselda Martín)
“Para que una obra tenga éxito son precisos dos ingredientes. En primer lugar un buen guión, y Mar Monegal lo tiene. El segundo factor consiste en disponer de un buen reparto. Las dos parejas que nos mantienen enganchados durante toda la obra, riendo a carcajadas y haciéndonos revivir épocas pasadas o intuyendo lo que se puede avecinar en cualquier momento, son un buen ejemplo.
Felipe y Marina se conocen en un acuario. Tienen afinidades y no se imaginan hasta que punto sus vidas pueden estar interrelacionadas. El espectador comparte el suspense. Se retrocede en el pasado y nos encontramos con dos parejas muy distanciadas en maneras de pensar y comportamiento. Una de ellas la compone un abogado y una inspectora de sanidad que recurren a la inseminación artificial para poder tener su primer hijo, y la otra la forman un oceanógrafo cuya ilusión es estudiar la vida de los delfines, y una pintora; practican sexo tántrico y son partidarios del parto natural, en casa y sin química. Las dos parejas son vecinas del mismo inmueble pero, seguramente, nunca hubieran mantenido una relación si no compartieran un pequeño detalle: esperan un hijo.
En forma de comedia fresca, natural y realista se nos muestra la inflexión que suele tomar la vida de una pareja, tan solo con la noticia de que, en breve, se convertirá en una familia. La ilusión de ser padres choca con la realidad. Noches de insomnio, dedicación exclusiva al niño, reproches, sensación de abandono, a veces infidelidades… convergen en una situación: La vida de la pareja cambia radicalmente.
Compartiendo escenario, se suceden escenas independientes que se tratan de una forma tan profesional que en ningún momento pierdes el hilo conductor de la temática. Llegando al final, la comedia se convierte en tragedia, pero Mar Monegal sabe impregnarla de tanta belleza que te impacta de manera agradable, y tan solo puedes aplaudir. Pasa el tiempo y nos encontramos de nuevo con Marina y Felipe. El espectador ha desentrañado el enigma. Para ellos, quizás empieza un nuevo ciclo.
Has visto una buena obra, divertida, interpretada con profesionalidad, cuidada en los pequeños detalles y sales del teatro sintiéndote oxigenado.”
OPINIÓ DELS ESPECTADORS D’ATRAPALO.ES
BLOG MAMÁS MOLONAS
BLOG LO QUE SUEETSANS PIENSA Y VE
